Madrid, ciutat admirable!

Puerta del Sol, Calle de Alcalá, Recoletos. Ah, Recoletos i la flaire dels lledoners paraguaians. La Gran Vía, i els llegendaris cock-tails de Perico Chicote. O la Plaza de Santa Ana i el seu cafè 100 Montaditos. O els carrerons plens d’història del Barrio de las Letras. I la Plaza del Tendón de Aquiles. I la Calle de la Cuquita del Niño Dios. Quants racons…

Madrid és una gran metròpoli. És com Lleida, però sense la pudor de caca de bestiar. Els edificis són majestuosos: Els Ministerios, El Palacio Real, L’Aquarium Príncipe Tonetti…

Mentre passejo per Madrid, fent temps fins que s’acabi la Conferència de Presidents autonòmics, reflexiono sobre l’extraordinari moment polític que estem vivint. El president Artur Mas hi ha arribat a primera hora, amb un ferrocarril express.

Totes les mirades de la Conferència escrutaven el nostre president. I amb raó. Però tots els catalans de bona fe hem estat amb ell, potser no de cos present, però sí a títol personal.

I tots amb un únic pensament al cap. Exactament aquest: què polles vol dir tota la xerrameca d’ahir a l’Àgora, de sí però no d’igual a igual sense trencament i els canelons que són nostres i la puta mare que els va parir, president?