Todas las entradas de: Biel Perelló

Bloqueig creatiu #147: accepto suggeriments dels internautes i el que passa a continuació et sorprendrà

OK. L’havien ensarronat molt. O més aviat s’havia enredat tot sol per simple desesperació.

“Sigues tu mateix, sigues tu mateix”, li havien dit els cirurgians quan ja era al quiròfan amb el genoll rasurat. Ell havia pensat que només l’hi deien per relaxar-lo, perquè així la manca d’anestèsia resultaria menys òbvia.

Qui sóc jo?, es preguntava mentre un dels cirurgians engegava el generador de querosè. Jo què sé. Jo què sé. Querosè. Feia olor de querosè, la taula d’operacions vibrava i el soroll era desagradable. Els veïns picaven a la paret.

—Atureu la merda aquesta, hòstia, que no sentim la tele.

Els cirurgians van connectar el percutor pneumàtic.

—Ara potser et molestarà una mica —va dir un d’ells.

Aquell hospital era de molt baixa qualitat. Pensava queixar-se a recepció, si és que sobrevivia.

En trenta anys de carrera professional, ni una lesió, i justament ara, als 85 anys, una setmana abans del partit d’exhibició, de la forma més tonta, relliscant amb una anxova i caient per la finestra, s’havia fet una contusió al menisc.

Una setmana més tard, encara amb molèsties al genoll, era al vestidor. L’embenatge que li havia fet el fisioterapeuta era efectiu, sí, però també un xic aparatós. Les dues barres de gel de metre i mig li farien nosa si havia d’esprintar.

Tot i això en Campbell es va cordar les bambes amb un triple nus gòtic, es va apujar els mitjons fins l’escrot, el short fins les aixelles i el polo se’l va enroscar al cap, a modus de turbant. Va agafar la raqueta i va sortir a la pista renquejant però digne.

El públic va aplaudir una mica desconcertat quan va aparèixer aquell iaio escanyolit disfressat de faquir.

Una senyoreta es va desmaiar a la grada, fins i tot. La gent, que és molt puta, mormolava “Aquest és en Campbell?”, “Quina decrepitud, verge santa!”

En Campbell, que feia més de vint anys que s’havia retirat del circuit professional de la GTA, no recordava gairebé res d’aquell esport. Hi ha herba, es va dir, o sigui que això deu ser la pista. El va sobtar que hi hagués ratlles de guix al terra. Tot això és nou. La ciència, Déu n’hi do. Va afinar la vista i, a l’altra banda de la xarxa, va reconèixer el seu rival, el seu arxienemic: Percival Roi de Tout-i-plein, el rei del passing shot, el marquès del contrapeu, el Garibaldi del drive creuat. Ah, quants anys des de l’últim match point. El recordava perfectament. Al torneig de Calahorra, on aquell malparit li havia remuntat un 38-0. La incipient tecnologia de la terra batuda li havia anat a la contra. Era una superfície que encara estava a les beceroles i la pista era un camp de pedrots. El va derrotar contra tot pronòstic, dues setmanes després arribava al Pol Nord i al novembre feia el cim de l’Everest, guanyant així un, tot sigui dit, merescudíssim Grand Slam.

Però la derrota no havia estat la pitjor humiliació. Percival, el miserable, va començar a fer mofa del seu cognom: Sopinstaine. A les columnes d’opinió del Reus Morning Herald se’n fotia obertament d’aquell nom que “era més propi d’un cuiner que d’un tenista professional”.

Per això, ferit en l’orgull, en Sopinstaine va renegar del cognom patern i en va adoptar el d’una cosina segona de Bòsnia-Hercegovina: Campbell.

Va mirar la grada. Es va marejar. Per un moment li va fer la impressió que tot el públic eren lloros. Va estar a punt d’arrojar.

No podien ser lloros, impossible, ja que allà tot estava en silenci. Aleshores va veure al galliner de tribuna, allà on es concentraven els seguidors ultres d’en Percival Roi d’etc, etc, una pancarta molt gansa amb el careto del seu rival.

 

Aboutme
http://www.xvideos.com/


 
La fotografia, sens dubte, era antiga, ja que Percival vorejava els 84. Potser s’havia estirat la cara. El que en Campbell no entenia era el text de la pancarta, i molt menys per què la tipografia era Comic Sans.

Anyway, el públic perdia la paciència. Havien pagat una morterada per veure aquell match, un partit d’exhibició entre dues llegendes del tenis. En Campbell no estava en condicions ni de fer un rot sense perill de despreniment de tràquea i/o ictus. Molt menys de jugar un partit de tenis de gran nivell amb el seu rival històric a uns més que qüestionables 35 sets.

Però tot era per una bona causa. La recaptació anava íntegra a la Fundació Genghis Khan per Nens amb Problemes d’Equitació i a ell li donarien un entrepà de mortadel·la en acabar. Com que estava arruïnat havia acceptat ipsofàctament.

El públic ja xiulava, amb un deix d’irritació, i llençava cadires, monedes i ganivets a la pista.

Campbell estava desconcertat. No recordava quin era el protocol tenístic. Ah, merda. Si hagués llegit el Foster Wallace… Però no. En Foster Wallace encara no havia nascut, ni ganes.

I de sobte, voilà, va recordar que havia vist al cinema la pel·lícula d’Errol Flynn El tenista emmascarat, i li va venir tot el protocol de sobte, com una epifania. Havia de somriure a la grada i aixecar els braços per saludar. I ho va fer amb ímpetu. La dentadura postissa li va caure al terra. L’herba estava un xic alta i va caldre que els recull pilotes fessin servir un detector de metalls per trobar-la. Mentrestant, el fisioterapeuta va aprofitar per recol·locar-li l’omoplat dislocat.

Percival nomenrecordodelcognom s’impacientava. Tenia ganes d’acabar amb aquell paripé. Es notava que frisava perquè s’anava picant amb el dit el rellotge, mentre mirava el jutge de cadira.

El jutge, però, no el veia. Algú l’havia cagat barrejant el Sistema Mètric Decimal amb l’Imperial i ara el pobre pavo seia a 83 metres d’alçada i prou feines tenia abraonant-se al respatller per no precipitar-se a una mort segura per culpa de les ràfegues de vent que feien que aquella mena de bastida precària trontollés com la Rana Loca de la fira.

Bloqueig creatiu #146

L’havien ensarronat molt.

Tot i això Sopinstaine es va cordar les bambes amb un triple nus gòtic, es va apujar els mitjons fins l’entrecuix, el short fins les aixelles i el polo se’l va enroscar al cap, a modus de turbant. Va agafar la raqueta i va sortir a la pista fingint dignitat gentlemanesca.

El públic va aplaudir amb desconcert l’aparició d’un iaio escanyolit disfressat de faquir.

Sopinstaine, que havia vist al cinema la pel·lícula d’Errol Flynn El tenista emmascarat, sabia que el protocol l’obligava a somriure a la grada i aixecar els braços per saludar. I ho va fer amb ímpetu. La dentadura postissa li va caure al terra. L’herba estava un xic alta i va caldre que els recull pilotes fessin servir un detector de metalls per trobar-la. Mentrestant, el fisioterapeuta va aprofitar per recol·locar-li l’omoplat dislocat.

Johnny Raincoat s’impacientava. Tenia ganes d’acabar amb aquell paripé. Es notava que frisava perquè anava picant amb el dit el rellotge de butxaca mentre mirava el jutge de cadira.

El jutge, però, no el veia. Algú l’havia cagat barrejant el Sistema Mètric Decimal amb l’Imperial i ara el pobre pavo seia a 83 metres d’alçada i prou feines tenia abraonant-se al respatller per no precipitar-se a una mort segura per culpa de les ràfegues de vent que feien que aquella mena de bastida precària trontollés com la Rana Loca de la fira.

Pistas

A veces el universo te da pistas. Por ejemplo, si con 46 años has tenido que volver a vivir a casa de tus padres porque has fracasado en todo lo que se espera de una persona emocionalmente sana y adulta, tienes que hacer caso a esa corazonada que te dice que igual hay que replantearse algunas cosas.

Ese es mi caso.

“Eres un fracasado, un inútil, un mierdas”. Estas palabras me torturan cada noche al meterme en la cama. Me las grita papá desde su habitación.

Sería fácil malinterpretarle, pero sé que es su manera de decirme que me quiere, pase lo que pase. Al menos es lo que me dice mamá y yo la creo. Al fin y al cabo duerme con mi padre y ha tenido sexo con él por lo menos tres veces, a no ser que mis dos hermanos sean adoptados.

Además oigo llorar a mamá cada noche, y por experiencia sé que la gente que llora mucho no miente.

Entiendo que puedan sentirse un poco decepcionados. Es lo que suelen hacer todos los padres. Pero yo les animo y les digo que no se lo tomen como algo personal. He decepcionado a un montón de gente. Incluso a alguna que otra empresa.

Creo que deberían sentirse orgullosos de mí. Me educaron ellos, no una manada de lobos salvajes. Pero es difícil hacérselo entender. No ven cómo alguien puede sentirse orgulloso de que su hijo sea una nulidad. Bueno, les digo, peor sería que me dedicara a atacar rebaños de ovejas por las noches. Eso sí que tiene que ser decepcionante, a no ser que tus padres estén como una regadera. Agradezco que me educaran mis padres y no los lobos. Quizá es que pusieron el listón demasiado alto y cualquier cosa les parece un fracaso. Si eso es así, seguro que me lo han inculcado y yo mismo estoy cayendo en la trampa de creer que lo he hecho todo mal.

Recuerdo un consejo que me dio papá: “No tengas hijos”. Le hice caso y no tengo hijos. ¿Y si ahora resulta que él está frustrado porque no le he dado un nieto?

Mi padre es un derrotista. No siempre fue así. Recuerdo que, siendo yo adolescente, a veces estaba de buen humor. Eso nos decían sus compañeros del banco. Cuando llegaba a casa todos notábamos que se había dejado la joie de vivre en el trabajo.

Mamá no. Mamá siempre ha estado triste. Y sospecho que, aunque lo adorne con palabras bonitas para no hacerme daño, yo tengo algo que ver. “En cuanto naciste tú empecé con la depresión. Y ya ves, hasta hoy, pero todo se arreglará”.

No quiero parecer un mal hijo, de esos que van hablando pestes de sus padres solamente por malmeter. No. Yo estoy orgulloso de ellos. A mí no me han decepcionado y coincido con ellos: soy un fracaso, como hijo, como integrante de la sociedad y como ser humano. Y no es que lo diga yo, ojo. Lo dice mi psicóloga, y lo que diga ella va a misa.

Hablando de misa. Supongo que también he decepcionado a Dios. Confieso que empecé muy a tope con él, pero luego la cosa se fue enfriando y nos acabamos distanciando, por mi culpa, supongo.

¿El hambre en el mundo? ¿Las guerras? Creo que es su manera de decirme que le he defraudado. Lo sé porque cada vez que veo en la televisión a uno de esos pobres niños desnutridos y me mira con sus ojos enormes llenos de dolor, me está diciendo: “Es culpa tuya”.

Y creo, humildemente, que uno tiene que prestar atención a esas señales, a menudo sutiles, que nos da el universo para decirnos: “Ojalá no hubieras nacido, hijo de la gran puta”.