Els catalans tenim un gran sentit de l’humor. Només cal recordar que vam fer José Montilla President de la Generalitat.
Som de la broma. Ens va la conya fina. Ens agrada riure per les butxaques. Som un poble amb un bon humor que fa patxoca.
L’humor català és tan bo com el millor humor francès, o el millor humor alemany, o el millor humor de Teheran…
Trobo que L’Esquella de la Torratxa, El Patufet, Cavall Fort o el diari Ara són referents al nivell del New Yorker. ¿Com oblidar les vinyetes mordaces d’en Xumet Galdós? Els seus acudits gràfics em fan exclamar “quin ximplet!”
Som mestres del sarcasme. Assenyalem una patata i diem “Mira, una patata”, perquè ens agrada l’humor àcid i punyent.
He gaudit amb l’audàcia de Charlie Rivel, el nostre Jango Edwards; o amb la mordacitat de Capri, el Ricky Gervais català.
Per no parlar de la sàtira audaç de la Lloll, que se’n riu del mort i de qui el vetlla, amb magnífiques imitacions de passotes o punkis. (NOTA: Crec que som afortunats de tenir a casa nostra les tres úniques dones gracioses del planeta: La Lloll, Mary Santpere i Rosa Maria Sardà.) (NOTA 2: No és casual que l’expressió juvenil LOL sigui tan semblant a Lloll.)
Però també traiem la mala bava quan cal i xalem d’allò més amb l’humor negre, com per exemple, fent caganers amb la cara del Wert.
Però allà on destaquem els catalans és amb la ironia. Em vénen al cap infinitat d’exemples: des de “Wert subnormal”, fins “Rajoy subnormal”, passant per “Juan Carlos I subnormal”.
Em deixo molts còmics que em fan molt de riure, però no em dóna la gana de fer-ne una llista exhaustiva. Hi ha el Tricicle (però no els considero humor català perquè no parlen) o l’Eugenio (que no em fa tanta gràcia perquè moltes vegades parlava en castellà) o la Teresa Forcades i l’Arcadi Oliveres, o etc.
Resumint: que, com a bon català, tinc molt bon humor.
Ara bé… Hi ha uns límits. Les bromes s’han d’entendre (recordem: “Wert subnormal”) o si no ja entrem en terreny perillós. Hi ha “humoristes” que no saps si parlen de broma o no. És més, tens la sensació que tot el que diuen és veritat. I això no pot ser.
Sortosament aquest tipus d‘“humoristes” no abunden a Catalunya i són menyspreats i oblidats per la història.
És el que li passa a Valero Sanmartí, l’autor del libel Jo només il·lumino la catalana terra.
Aquest tipus d’humor l’hem de desterrar del nostre país perquè una cosa és riure’s d’un mateix i una altra de ben diferent que riguin de tu a la cara.
Per començar, el tal Valero és un gallina: s’amaga sota un pseudònim i no dóna la cara. La gent que fa gràcia dóna la cara (excepte els actors del Crackòvia, que van molt maquillats, però no per covardia, sinó per mantenir intacta la suspensió de la realitat de l’espectador).
Jo només il·lumino la catalana terra (editorial Males Herbes, per si algú vol demanar-los algun tipus de censura), toca temes que no fan riure: Catalunya i els catalans. Senyor Sanmartí (o com jo prefereixo anomenar-lo, senyor Gallina): ¿és que no hi ha altres temes que no ofenguin i dels quals sí es pot fer broma? ¿Les mascotes? ¿Els electrodomèstics? ¿Els espanyols? ¿El subnormal de Wert?
Sàpiga que atacar els pilars de la nostra pàtria va uns quilòmetres més enllà de la broma. I això, no. L’humor serveix per fer bromes, no per donar opinions o disparar contra ningú. No ens faci perdre el bon humor.
(Gràcies a Déu els llibreters comparteixen la meva visió del món i no col·loquen aquest llibre a la secció d’humor sinó que el condemnen a la diàspora ben amagat en seccions com “periodisme” o “novel·la gràfica”. Ha fracassat, Sanmartí: ni a la secció d’humor ni al costat de Vicens Vives, que és on suposo que vostè voldria veure’s.)
Afortunadament Jo només il·lumino la catalana terra, de Valero “Súper Gallina” Sanmartí és una anomalia dins la nostra cultura i, aviat, gràcies a la capacitat de riure’s de nosaltres mateixos, l’enterrarem a l’oblit, allà on es podreixen altres irreverents que van passar-se de llestos, com Pujols o els de la Colla de Sabadell.
Ah, i una cosa més per acabar: Wert subnormal.