Archivo de la categoría: Textos

Hi ha mosques kamikaze?

Sí, però per què les mosquetes del vinagre s’encaparren a immolar-se dins el meu got de cafè si es diuen «mosquetes del vinagre» i no «mosquetes del cafè»? Què les impulsa a fer-ho? Potser només els agrada el cafè. Potser només els agrada tant el cafè que perden l’equilibri i l’oremus i s’ofeguen èbries de joia. Segurament tot és més simple del que m’agradaria pensar i no hi ha cap xarxa mundial organitzada al darrere d’aquests actes estúpids. Ara bé; com es deuen sentir les mosques després de prendre cafè? Tenen arítmies? Palpitacions? Tenen cor? Els agrada més el Nescafé descafeïnat o el torrefacte?

També els agrada el Red Bull, que ho he vist. Ho vaig veure. Van conquerir una llauna buida i s’aglomeraven a sobre per beure’n les restes. Em vaig espantar i vaig fotre la llauna dins una bossa de plàstic hermètica. No em venia de gust compartir pis amb mosques excitades, supermosques o el que dimonis fossin després de beure Red Bull. Prou problemes tinc per dormir com per que a sobre em desperti un grapat de mosques del vinagre hiperexcitades per culpa d’un estimulant.

I el més greu és que la ingesta de cafeïna o de taurina els deu haver canviat el codi genètic, perquè si no no entenc com collons s’ho fan per mantenir-se tan actives a aquestes alçades d’octubre. Haurien de ser mortes! O hibernant, què coi. Que em deixin en pau, que jo a elles les respecto i no els toco el seu menjar ni els hi poso horaris ni res de res. Que volen arribar a les 4? Cap problema sempre i quan no facin soroll en arribar. Que volen una moto? Parlem-ne.

Una tarde deliciosa en Chez Le Pen

De camino a Saint Etienne-sur-Patins me detengo en la Bretaña para conversar con Zizou Le Pen, la madre del líder conservador. Es una anciana afable, que nos recibe a mí y a Cristophe, mi chófer negro, mariquita y masón, con una amplia sonrisa y Con un rifle, respectivamente. Aconsejo a Cristophe que no me meta en líos y que se quede en el coche mientras madame Le Pen me invita a entrar en su casita. Es un lugar acogedor, arreglado con barroca austeridad. La señora Le Pen me invita a unas pastas de te conseguidas en el mercado negro durante la ocupación nazi y me cuenta su vida con un hilillo de voz atronador. No puedo evitar distraerme por el continuo crujir de los goznes de un amplio ventanuco y le pido permiso para intentar solucionar el problema mientras ella prosigue el relato, toda una declaración de principios en pos del mestizaje y la tolerancia. Muy a mi pesar me veo obligado a interrumpir su verborrea y me despido abruptamente, pues mientras me apostaba en el ventanuco he contemplado como unos jovenzuelos amordazaban a Cristophe, lo introducían en un saco y lo lanzaban al mar desde un despeñadero.

La meva autobiografia segons Google (1)

He decidit escriure la meva autobiografia buscant-me per internet. He cercat «biel perello» a google i m’han sortit unes quantes pàgines de bielperellós que no són jo. De tota manera penso que per coherència he d’assumir-ne el contingut i fer-lo meu. Per tant avui m’assabento que l’abril del 2000 vaig quedar segon classificat a la I Baixada amb Carrito a Sa Canestreta.

carritos

Aquí hi ha la prova irrefutable tot i que juro per Déu que no hi vaig participar.

«… pero es buena persona»

Situación real y a la sazón verídica:

YO: Tu amigo me ha dicho que soy un hijoputa.
OTRO: Sí. Es un poco burro… pero es buena persona.

Conclusión: que ser calificado de «buena persona» exime de todo mal. Da carta blanca al poseedor de tal condición para dedicarse a cometer tropelías, imprecaciones u otro tipo de cafradas.

De igual manera puede darse el caso inverso:

YO: Tu amigo me ha regalado un abrelatas.
OTRO: Sí. Es generoso… pero es mala persona.

Y digo yo ¿qué es lo que hace que uno pertenezca a la categoría de «buena persona»? ¿Qué lo diferencia de la «mala persona»? ¿Qué decide un calificativo u otro? ¿Dónde demonios está la línea?

Sé que muchos como yo opinan que eso de «buena persona» es una puta mierda pinchada en un palo así de grande. Que no sirve de nada a la hora de hablar de una persona. «¿Qué tal es fulanito?», preguntas, y te dicen «Oh, es buena persona». Pues vale. Te quedas igual. O fulanito es un gilipollas que se pisa los huevos o es retrasado mental o cualquier otra cosa. Ser buena persona no es ningún rasgo de la personalidad. Me gustaría ver a un forense o a un psiquiatra declarando en un juicio que «el acusado presenta signos de psicopatía esquizoide… pero es buena persona» o aún mejor «el acusado es perfectamente normal, distingue el bien del mal… pero es mala persona».

Una persona puede ser bastante alta, extrovertida, seca como un palo, alegre, circunspecta, cabrona, violenta, estúpida, cariñosa, sincera, dadivosa, filibustera, chapuzas, extravagante, quieta, elocuente, ruin, torticera, yuxtapuesta, ufana, indolente, optimista, preciosista, austera, salaz, divertida, falsa, generosa, humilde, jocosa, keynesiana, laica, ñoña, zoqueta, xenófoba, calculadora, víbora, bonachona, narcisista… en fin, muchas cosas. Pero nunca puede ser buena persona. Porque cuando alguien me dice que tal o cual son buenas personas, me echo a temblar.

Jaume I, lo Conquistaor

Sé que la Història és un bé de domini públic (Open source, de vegades) i que tots n’estam al corrent, però em permetran ser plasta i recordar-la un cop més, per si hi hagués qualque despistat.

Al segle XIII va viure un rei conegut per Jaume I. Va néixer a Orpesa de Mar. Per aquella època les Corts de la Corona Valenciana d’Aragó eren a València D.F. Allà, en Jaume I va decidir estendre els dominis de la Corona a ultramar i al nord. Per això va organitzar dues campanyes bèl·liques: una a Mallorca i una altra a Barcelona. Va reeixir en totes dues. Al principi tant els balears com els catalans van ser reacis als nous amos, però amb el temps i, amb una política d’assentaments semblants als de Gaza i Cisjordània, el valencià es va imposar arreu.

Tot va anar com una seda fins que els catalans i els mallorquins van començar a oblidar qui els havia conquerit, qui els havia lliurat dels sarraïns. Va ser el principi de la divisió de la Corona Valenciana d’Aragó. Els catalans, recelosos, van anar introduint paraules autòctones, girs gramaticals i expressions al seu valencià del Principat. Els balears no volien ser menys i van demostrar el seu caràcter aïllat conservant expressions i accents del Valencià que en altres indrets ja eren obsoletes. Tant uns com els altres van voler demostrar la seva independència cultural rebatejant llurs llengües amb el nom de català i mallorquí (o baleá) tot i que no deixava de ser valencià.

Per tots és conegut el que ha passat fins els nostres dies. Interessos polítics, desconfiances o, simplement, la ignorància d’un passat comú, ha fet que es reafirmi aquesta desunió lingüística. Valencià, català o mallorquí, es digui com es digui, els filòlegs, els experts ens recorden que tots parlem una llengua comú: el valencià. Una llengua que fa 700 anys ens va portar aquell jove rei d’Orpesa de Mar.

Tornado modest!

Ja sé que pot resultar frívol parlar de tornados a la babalà, ara que l’huracà Ivan està arrasant a Amèrica, com ho van fer al seu moment Hombres G, però un tornado, un cap de fibló, ha passat pel port de Valldemossa (Mallorca). Sí. Potser aquest tornado ha estat modestíssim comparat amb un huracà F5, però, carai!, mola un mall.

Per televisió he vist imatges dels estralls que ha causat. Tots materials. No ha provocat víctimes humanes. He observat amb deteniment un cop i un altre aquestes imatges d’arbres caiguts, barques foradades i altres coses. I de cap manera vull insinuar que tot és un muntatge però ja sabem com som els mallorquins. No hauria costat res que uns quants veïnats s’haguessin conxavat per sortir de nit a destruir a cops de pal quatre coses, a arrabassar un parell de pins o a foradar la barca d’aquell alemany cabró que cau malament a tothom.

Avui tothom té càmera de vídeo. Tothom és periodista potencial. Malgrat això no he vist cap imatge del tornado en acció. Només els efectes. Destrucció modesta. Bombers tallant troncs amb serres mecàniques.

Ara que els tornados estan de moda ningú no gosarà aixecar la veu i dir «tot és un muntatge de quatre ressentits». La correcció política se’ls llençaria al damunt i els fagocitaria. Ningú no els donaria ni el benefici del dubte. Una acció tan rebuscada és inconcebible. Per això es tractaria del crim perfecte.

Hi ha un detall que em molesta: el tornado no ha estat ni tan sols batejat. No és un huracà, ja ho sé. Els huracans sí es bategen. No és que demani un nom en anglès, però tot i ser un tornado modest crec que mereix un nom. Modest, òbviament: Paco, Nacho, Dani, Tòfol.

Moraleha: Aprofita un bon incendi forestal per cremar la llar del teu veïnat filldeputa.

Decíamos ayer…

¡Cuántos temas pendientes, Dios mío!

Es complicado empezar a analizar el mundo que nos rodea así, de golpe y pronto. Es momento de ponerse al día y de hacer balance de algunos asuntos pendientes que nos permitirán entender mejor lo que pasa hoy en día (Al Qaeda, caso Filesa, Watergate, extinción del orangután):

La guerra de Crimea

Bien. Tema delicado que puede exaltar ampollas. Habrá que ser todo lo piadoso que se pueda, aunque es difícil. Uno no puede quedarse pasmado ante lo que pasó con los griegos. Crimea es para los griegos lo que Canterbury a los cuentos. Pero quizá habría que extenderse algo en la historia helénica para comprender mejor el daltabajo que supuso la guerra en las aspiraciones de Europa:

El Peloponeso, Troya y los descubridores

Vayamos por partes. Quizá alguno de ustedes haya leído a Platón o haya visto la excelente película Troya, de Wolfgang Petersen. Si no es así quizá habría que ampliar ligeramente el paréntesis y remontarnos unos años atrás:

El Cuaternario, la última glaciación y la formación de la península helénica

Los geólogos suelen discrepar en cuanto a la edad de la Tierra; no así en la edad de Grecia, que es sensiblemente más joven que la Tierra.

La marina rusa realizará maniobras con icebergs

La cúpula militar rusa ha ordenado la congelación del presupuesto de la marina, fijado a día de ayer en ocho rublos y tres chapas de Pepsi, por lo que las maniobras que debían ser llevadas a cabo en submarinos nucleares de la armada se verán substituidas por ejercicios sobre icebergs.

El Comandante Mayor de la Segunda Flota del Cáucaso, Igor Mazinger, insinuó con leves movimientos de cejas que tales maniobras ya fueron ensayadas durante la Guerra Fría con notable éxito y que, incluso durante la crisis de los misiles de 1963, una flota de icebergs al mando del teniente Julajov fue desplazada a las costas de Cuba con desigual resultado.